[Gallery not found]

Hola, em dic Josele, i sóc el pare de Maria, ella té una salut molt delicada i un munt de problemes, crisis epilèptiques, amneas, crisi d'absència, i moltes coses més. Un dia per casualitat i aprofitant el meu hàbit de fer esport, vaig decidir endur a córrer a la llera del riu, (lloc enjardinat de què disposem a València per a la pràctica d'aquest esport), En no estar habituada a la velocitat atípica a la qual circulava el carro, ella va estar tota l'estona molt pendent de tot el que passava al seu voltant, de la gent que sorpresa la mirava i em mirava. Només vaig estar mitja hora corrent i en tot aquest temps ella es comporto com mai ho havia fet. No va tenir cap crisi, ni amneas ni res semblant, la veritat és que se'ns va obrir una gran porta, que no estava disposat a deixar passar.
A poc a poc vaig anar llevándomela a córrer, quan bonament podia, li compri un sac de dormir, de nen, per portar-la al carro i que no tingués fred, doncs a vegades sortíem a la nit, i la seva salut és molt delicada. Ella s'ho passava bé, reia quan la gent, amics amb els que habitualment em creuava, li deien alguna cosa, em vaig adonar que hi havia alguna cosa que podia fer amb ella, cosa que li resultava gratificant a ella, que ella era feliç, i si ella és feliç imaginar el que sóc jo.

Un dia vaig pensar, ¿per que no fer la marató de la meva ciutat (València) amb ella? Vaig començar a entrenar amb ella al carro, i em vaig posar en contacte amb l'organització de la prova, per explicar les meves intencions. Parli amb una noia, que em contesto que ells no em anaven a dir que ni si, ni no, que era una decisió meva, que els jutges de la carrera em podien expulsar de la prova, ja que era campionat nacional de marató.

Jo només volia demostrar que es poden fer moltes coses amb nens discapacitats, que la discapacitat no existeix, quan intentem superar, no anava a disputar res, sortiria l'últim, i només volia que Maria sentís el que sentim quan entrem a meta en un Marató . Així que vaig decidir intentar-ho, intentar fer la marató de València empenyent un carro amb la meva filla, i així ho vaig fer.

He de dir que això va ser possible gràcies a un munt de gent, que en un moment molt delicat em van donar suport a la idea, i em van donar forces perquè el dia de la cursa, a l'hora indicada, estigués a la línia de sortida amb Maria, desafiant el fred, i la duresa de 42 quilòmetres empenyent un carro. És gairebé impossible anomenar a tots ells però els he dedicat aquest video. Espero que us agradi, i que cadascú tregui les seves conclusions.

Josele ...

No vull culpar la organizacion del succeït aquest dia, doncs és un gran club, ple de grans amics, ells només em van avisar del que podia passar-me, durant els 42 quilòmetres encontre a molta gent de l'organització que em van animar, crec que això és fruit de la decisió dels jutges de la prova, que no tenim altra opció que acatar, ens agradi o no.

Josele ...