El temps, un implacable que ens fa canviar, veure les coses d'una altra manera, acceptar allò que repudiem, és l'únic que et diu si alguna cosa està bé o malament, i el que posa a cadascú al seu lloc ... Podria continuar dient moltes frases fetes, i totes elles certes.
Allà pel mes d'Octubre del 2008, va néixer aquest bloc, ho va fer de la mà d'un gran amic que, després d'insistir una i altra vegada, al final ho vam fer realitat. Fins llavors les curses que fèiem Maria i jo, únicament editava els vídeos i els penjava a la xarxa, sense més explicació.
Però aquell dia va arribar, va arribar el moment de posar en marxa el Blog, donar-lo a conèixer, recordo encara la primera versió, una mica rude i simple, gairebé sense fotos, però que aviat va començar a tenir visites. Vaig començar a aprendre a administrar-lo. Jo, que mai havia tingut un tracte directe amb alguna cosa semblant, que no sàvia i de fet algunes vegades, per fer alguna cosa espatllava una altra cosa, que cridava al meu amic fins i tot a hores improcedents, en fi ...
No obstant això ni els més optimistes podien imaginar que després d'un any, aquest bloc havia de tenir aquesta rellevància, aquesta posició a la xarxa, en els cercadors, que en un any tenim més de 40.000 visites de tot el món, en tots els idiomes , per incomprensible que em sembli, ens han vist des de tota America, fins Moscou, passant per Israel, Xina, bo realment increïble.
Tot això que avui estic explicant, no és res per al que ens queda per explicar, per fer, per escriure. Tinc en ment un gran projecte, que aviat donarem a conèixer, i que serà una mica de veritat gran, i després, segur em vindran com caiguts del cel altres projectes, altres idees, però totes amb una única finalitat, el que persegueixo des del principi , fer veure a la societat que els nens discapacitats existeixen, i hi són, amb les seves ganes de viure com qualsevol altre nen, i amb uns problemes que els ha tocat tenir, sense merèixer.
Des d'aquí, i amb la meva modesta paraula, vull deixar clar que avui aquest Blog compleix un any, i que per molt temps que passi, mai podré agrair el que un dia un gran amic va fer per mi, i per la meva filla.
Ramon, tot això és possible gràcies a tu, i les persones són grans pel que fan, i tu ets molt i molt gran. Gràcies.

Josele i Maria ...