Maria | La meva Món Rett

Hola, em dic Maria.

Vaig néixer a València, el dia 27 de març del 1999, després d'un embaràs totalment normal, i un part normal. Els meus primers mesos de vida, van ser entre cotons d'uns pares novells que em van donar tot allò que podia necessitar. La meva mare treballava en una guarderia, i això va estar molt bé per que anava sempre amb ella a tot arreu, fins a la feina.
Van començar les meves primeres paraules: mama, papa, tetetaun (que eren els peluixos), donava petonets a tot allò que em acostessin, perquè sóc molt carinyosa. M'agradava que em balanceasen en un petit gronxador que teníem a casa, i jugava molt en una manta d'aquestes amb moltes coses que feien soroll, encara que crec que als meus pares això dels sorolls no els agradava molt.
Acostumàvem a sortir bastant, sobretot a la muntanya, ja que els meus pares eren escaladors i coneixen molts llocs molt xulos per poder passar el dia al camp, i respirar aire pur. Teníem una motxilla d'aquestes per portar nens, en la qual jo anava molt bé, veient-ho tot, i quan em cansava em quedava adormida, despertant després en un llit amb els meus pares al costat.

A poc a poc vaig anar creixent, coneixent a la meva família, que ... són molts ¡¡¡¡tinc oncles per tot arreu, cosins que poden ser els meus pares, és una mica lioso, doncs el meu pare l'últim fill de vuit germans grans que ell, i que tots, al tenir els seus respectius fills, es tradueix en una família molt, molt nombrosa. Cada vegada que ens reuníem a les paelles dels diumenges, em passava el dia de braç a braç, la veritat és que ho passava molt bé. La meva tia Amparo em deia que era molt bona, i que els nens em traurien l'entrepà a la guarderia de la meva mare. També aquesta la família de la meva mare, que encara que és menys nombrosa, també em volen molt, doncs sóc la primera néta, i ja se sap ...

Tot anava fenomenal, era una nena normal en una família ideal, però un dia als 18 mesos d'edat més o menys, vaig començar a sentir-me rara, les meves mans no les controlava, semblaven moure elles soles, jo les mirava amb cara de sorpresa, i no podia fer res per aturar. Al cap de pocs dies els moviments van ser més violents, me les passejava a la boca i me les mossegava, jo no volia fer-ho, però no se per que em feia mal jo sola, m'enfadava molt, em posava molt nerviosa, i em mossegava més i mes. Si em agafaven al braç també mossegava, a mi, oa qui em tingués en braços en aquell moment, no sabia que m'estava passant.
Deixi de dormir, arribant a dormir només dues hores en tot el dia, deixi de caminar, parlar, agafar coses amb les mans, reconèixer a la meva família, aquesta mateixa que també m'havia tractat, els meus pares no sabien que fer, estaven desesperats .

A partir d'aquest moment, va començar una etapa de la meva vida i dels que m'envolten que no vull descriure, ja que aquesta plena de llargues cues en els metges, dures proves mèdiques, problemes greus amb la meva salut, en fi canvi la meva vida per complet , deixi de ser jo mateixa. A casa meva es va perdre l'alegria ...

Van passar dos llargs anys molt dolents, plens de crisi de tot tipus, de provar diferents tractaments, quan pitjor estava, va néixer la meva germana, Cristina, jo ja tenia tres anys, i la veritat va ser com un regal per a tots. Les coses van començar a anar millor, em van encertar amb el tractament mèdic, i avui estic una mica millor, no puc posar-me de peu, no controlo el meu cos, però ja torno a somriure, hem après a viure amb aquest problema, i al meu amb la meva carret em porten a tot arreu, la gent m'estima molt, i tinc molts amics al cole, fins me'n vaig a córrer amb el meu pare, i de vegades faig carreres amb ell.
Ara estem tots una mica millor, i molt contents, per que vaig a tenir un germanet, ja tinc ganes de veure-ho ...

Maria ...